dimecres, 22 de setembre de 2010

La societat europea mostra indiferència per la creixent legió de pobres.

Del suïcidi de la classe mitjana
Article d’opinió de Xavier Díez
dimarts 21 de setembre de 2010



A l’agost ens deixà l’historiador britànic Tony Judt, un dels intel·lectuals més lúcids a l’hora d’analitzar el món posterior a la Segona Guerra Mundial. Judt comprengué que Europa es recuperà, i esdevingué un model de referència per haver bastit l’estat del benestar, un model econòmic keynesià fonamentat en la seguretat personal, l’accés a serveis fonamentals d’educació, salut, habitatge i sistemes públics de pensions, i una plena ocupació propiciada per la millora de les condicions laborals que permeteren l’elevació del nivell de vida, l’expansió de les classes mitjanes i el creixement econòmic més espectacular de la història, així com una cohesió social elevada que propicià el període de pau més perllongat en la nostra convulsa història.
A l’altra banda de l’Atlàntic, el sistema americà, destinat a esdevenir l’estil de vida a imitar, no convencé els europeus. Les polítiques socials no acabaren d’arrelar. El fracàs d’Obama a l’hora d’establir un sistema sanitari públic i universal evidencia una societat fragmentada, i com exhibeix el moviment del Tea Party, ens recorda les forces obscures que, ja sigui sota la forma de cacera de bruixes, discriminació racial, fonamentalisme religiós o neoliberalisme econòmic han caracteritzat la trajectòria nord-americana. No és cap secret que una de les principals causes del refractarisme de l’Amèrica blanca i benestant a l’estat del benestar sigui el racisme classista. Una sanitat universal tindria com a principals beneficiaris afroamericans i hispans, i els ajuts socials permetrien millorar ostensiblement les nombroses baixes causades per una societat obsessivament competitiva.
Thatcher i la involució social
El problema, i el mateix Judt ho observava lúcidament, és que des dels vuitanta hem viscut una època d’involució social iniciada per Margaret Thatcher, que liderà la revolta dels rics contra la progressivitat fiscal, els serveis públics i la cohesió social. Que esdevingués a un país tan summament classista com la Gran Bretanya no ens ha d’estranyar. Tanmateix, bona part de les classes mitjanes europees, el sector social més beneficiat per les polítiques de benestar, assumí el reaccionari discurs de la radical conservadora i s’estengué entre les elits continentals, de manera que, des dels vuitanta ençà, els governs europeus desmantellen l’estat protector.
La paradoxa és que aquestes polítiques (privatitzacions, desregulacions, desocupació induïda, degradació de serveis públics), no aporta major creixement, ans al contrari, sinó que concentra la riquesa col·lectiva en una porció cada vegada més reduïda, i deixa fora del sistema grans contingents. Com ha pogut passar això? En certa mesura, el procés de fragmentació social també s’ha aprofundit a Europa. Les grans migracions de les darreres dècades, una mena d’importació de pobres, han etnificat les desigualtats i, dissolt els llaços de solidaritat interclassista. La xenofòbia ha fet egoistes i insensibles les societats europees, que sovint tracten de blindar-se davant grups d’estranys i percebuts com a amenaçadors. I el discurs neoliberal ha incitat a la cobdícia i la insensibilitat davant la sort dels altres.
Precisament Judt, recorda el suïcidi de l’Europa d’entreguerres. La indiferència per la persecució del poble jueu esdevingué una malaltia moral que catalitzà en una catàstrofe universal. Avui, les societats europees, atiades per les creences neoliberals, mostren una absoluta indiferència per la creixent legió de pobres, pel gruix insuportable de desocupats, mentre s’incrementa el nombre de milionaris. Avui, mentre molts són enviats a la perifèria del sistema, les classes mitjanes, les que condicionen les polítiques, les que forneixen de vots i suports uns partits que actuen com a sucursals de les grans fortunes, només semblen sensibles a la reducció d’impostos i l’aprimament de l’Estat. No s’adonen d’aquest capteniment suïcida, car sense estat del benestar, no hi ha classes mitjanes.
Xavier Díez és historiador

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Una lectura molt lúcida dels nostres temps. Gràcies.

Mar-Giverny ha dit...

Lo que demuestra que eso de que tenemos que aprender de los errores nada de nada. Y mirar hacia otro lado como si no fuera con nosotros se nos da muy bien. Pena de raza "humana"
Besos Patxi